Reflexiones para cagar a gusto (5)

6

Antes de seguir infestando el mundo, tal vez deberíamos empezar a replantearnos nuestra relación con él; de lo contrario, en pocas décadas lo habremos convertido en un estercolero inhabitable, incluso para nosotr@s.

Reflexiones para cagar a gusto (4)

5

Quienes me seguís tenéis que saber que soy un apasionado de Nietzsche, y si bien es cierto que hace bastante tiempo que no leo nada suyo, no me olvido de él ni de sus libros; retumban ahora en mi cabeza ecos difusos (seguramente a causa de la cerveza, el veneno de Europa, en palabras suyas) de La genealogía de la moral, una crítica devastadora del sistema de creencias cristiano, que es, sin duda (lo digo yo, que vivo para contarlo), uno de los grandes culpables (por usar uno de los términos favoritos de esos sacerdotes a los que él se refiere) de los males que siguen asolando al mundo humano, en forma de mandatarios psicópatas y masas adocenadas.

Reflexiones para cagar a gusto (1)

2

Ha llegado el momento de empezar a saquear el cofre de mis tesoros más preciados. ¡Qué poco imaginaba que el momento de descubrir mis Reflexiones estaba tan cerca! Pero no se trata de ninguna decisión consciente; es como si hechos que no puedo controlar hubiesen concurrido para provocar esto, que considero una señal que, por supuesto, no puedo obviar. Las Reflexiones hablan por sí solas, así que intentaré no acompañarlas de mucho texto, a no ser que lo que añada me parezca interesante. Espero que las disfrutéis. Lo digo muy en serio, porque -intentaré no repetirlo- para mí son de lo mejor que he hecho nunca.

Una breve historia de mis aforismos ilustrados (2)

Portada

Hoy voy a descubriros uno de mis secretos mejor guardados, que ya empecé a desvelaros en la última publicación que hice (y que, por ello, os recomiendo leer). Aprovechándola, en esta ocasión añadiré que esas frases que puse en boca de mi personaje de cómic por entonces, Skinny, iba a compilarlas en un pequeño tomo cuyo título se me ocurrió casi desde el principio: Reflexiones para cagar a gusto; y que, a veces, Skinny se convertiría en Friedrich Nietzsche, para homenajear a uno de mis filósofos favoritos, que, como iréis descubriendo a medida que pase el tiempo, retraté hasta el aburrimiento. Todavía lo hago (de hecho, si rebuscáis un poco por aquí, encontraréis un retrato suyo, bastante reciente). Como él, mi interlocutor también tenía que pronunciar frases cortas, terribles y poderosas. No sé si lo consiguió; en cualquier caso, nunca, desde que se me ocurrieron, me parecieron del todo mal. Es por ello que hoy, cinco años -tal vez un poco más- después, me decido a compartirlas con tod@s vosotr@s. No se trata de algo premeditado; sencillamente, hace unos días publiqué la primera entrada acompañada de una de estas Reflexiones (El Coronavirus y las oportunidades perdidas, 1), a la que le siguió otra, y otra más, de modo que empecé a pensar que sería buena idea aprovechar este confinamiento para exponeros una etapa artística de mi vida que había ocultado con bastante celo. Hasta ahora.

Una breu història dels meus aforismes il·lustrats (1)

8. 52

Bona tarda a tothom. Vull aprofitar aquesta situació excepcional per explicar-vos algunes coses sobre les il·lustracions que estic penjant últimament.

Fa uns cinc anys vaig iniciar una sèrie de reflexions il·lustrades, basades en el protagonista dels còmics que dibuixava llavors; es diu Skinny, i la gent que m’hagueu seguit durant aquest temps segurament el coneixereu. He de dir que queia força simpàtic, però l’evolució artística és un ritme que cal respectar; això vaig fer, i així, a mida que em vaig anar sentint estrany dibuixant aquelles històries, vaig començar a abandonar-les, en favor d’una altra mena de creacions, al principi, encara, de caire humorístic, tot i que cada cop menys. Val a dir que, a banda del curs evolutiu, també va contribuir a això una manca total d’interès per part de les editorials. La sort que vaig córrer amb el còmic llavors és la mateixa que tinc ara amb la pintura; l’única diferència és que ara no deixaria de pintar per res del món, perquè és la parcel·la artística en la què mai m’he trobat més a gust.

Però no vull perdre’m en divagacions que no venen a to; fa cinc anys jo dibuixava còmics, el protagonista dels quals era l’Skinny. En aquella època, com sempre, el meu món mental discorria paral·lel al món real, i se m’acudien reflexions, però com que encara no havia descobert el plaer de l’extensa literatura, tot contacte amb aquesta era breu, intens, i tanmateix, plaent. Per això em veia en la necessitat d’anotar les frases que em venien al cap; les trobava potents i descriptives.

No sé en quin moment se’m va acudir posar-les en boca del meu personatge, però quan en vaig sentir la necessitat ho vaig fer, com sempre. Crec que si d’alguna cosa no em puc penedir és de no haver seguit el meu propi criteri; així m’ha anat, d’altra banda, però tant se me’n dóna. Sento un impuls dins meu, que em veig obligat a obeir cegament. Irònicament, no puc experimentar un grau més elevat de llibertat artística que quan em sotmeto a la tirànica voluntat del meu esperit. I no cal dir que prefereixo això que ser, sense saber-ho, un esclau de la societat.

Aquest ha estat un primer i breu extracte sobre allò que en algun moment se’m va acudir d’anomenar aforismes il·lustrats. En properes ocasions us n’explicaré més coses.

I no voldria acomiadar-me sense fer una referència a la imatge d’avui; tot i que la vaig dibuixar fa anys, el sentir que conté -i reflecteix- no ha canviat en absolut. Ens considerem l’espècie més intel·ligent de la Terra, i no obstant, som l’única que ha violat de manera flagrant l’equilibri natural, fins al punt de posar en greu perill l’existència de tota la vida del planeta del qual ens creiem amos absoluts. El plàstic, l’enemic més mortífer dels oceans i de la vida que contenen, forma illes immenses allà al mig, tan grans com països sencers. La responsable d’això és la humanitat, i no crec que la devastació de la vida natural sigui pròpia de l’espècie més intel·ligent de totes. Potser, ara que el món s’ha aturat, és el moment d’aturar-nos, nosaltres també, i replantejar-nos la nostra relació amb la natura, pel bé de tot el que viu.